Escala de pedra.

He triat aquesta obra perquè te un posat pensatiu que em recorda a les tardes d'estiu abans d'anar a la platja amb els amics.

L'obra te un contrast de llums i ombres que fa que sembli un dia asolellat i tranquil.

La noia de l'obra sembla que estigui esperant algú amb molt d'interès i neguit. No sembla ser molestada per ningú així que deu estar en un lloc tranquil. Esta en un posat recollit, amb inseguretat però alhora amb intriga.

Fem un viatge sense cap raó.

Fem un viatge sense cap raó,
perquè la nit és clara,
perquè des de la barca, si tu vols,
amb els teus dits pentinis l'aigua...
Fem un viatge, que no és pas desig
ni duu cap mena de frisança;
fem un viatge perquè és bona la mar,
i ve de gust pujar a la barca...
Però no sé què passa al teu costat,
ni què encomana aquest sospir de l'aigua...
No sé quina frescor ve del teu braç!
Ai que la mar és falsa.

[Josep Maria De Sagarra.]
------------------------------------------------------------------------------>

He escollit aquest poema perqué m'ha semblat original, diferent, interesant!
Com que visc a prop del mar, les barques i el port, m'he sentit identificada amb les nits que passo a l'estiu, amb els amics i més gent.
El poema troba el costat bonic del mar i explica aquesta sensació d'estar amb algú en una barca amb una mar tranquila.

10 moments feliços...

Deixa'm pensar...

- Un dels 10 seria quan ella ve corrents cap a mi i em vol saltar a sobre, però jo ho impedeixo i comença a donar-me voltes, i voltes, i voltes...

- Un altre seria quan ella em truca i em diu per quedar per plaça, i fem mil i una voltes i no ens cansem mai.

- Camp a través ell va corrent, té la pilota als peus, nungú no el pot aturar, i continua, no para de córrer fins que esta a davant de la porteria i marca! em dedica el gol i l'emoció m'envaeix...es fantàstic veure'l jugar...

- Abans de que comenci la classe es tira a l'aigua, fa dues o tres piscines, després m'agafa i em tira a l'aigua, jo l'esquitxo i ens criden per començar.

- Ella ja m'està esperant a la porta i jo vaig tan ràpid com puc, anem cap al pati i l'hora passa volant, tant parlar, tant riure...el temps pot amb nosaltres! (més d'una vegada he anat a la classe amb mig entrepà...)

- El mòbil comença a vibrar, llegeixo el nom, despenjo i ens passem dues hores parlant...

- Baixo del cotxe, adormida per l'hora que es, miro el meu voltant, veig el mateix, em dirigeixo cap allà, em saluden, i jo m'acabo de despertar...

- Tirar-me de cap i sentir com les mol·lècules d'H2O em mullen la pell. Anar canvian d'estil cada dos piscines i descansar a la tercera. Parlar amb el "mister" sobre els pròxims campionats i mirrar de reüll els altres.

- Diumenge a la tarda, que puc fer?mmm... DECIDIT! em poso un xandall vell i vaig a córrer per desfogar-me una mica; hi ha un instant que m'aturo, miro el mar, em relaxo i penso "però que faig?" i torno a córrer.

- Si ens ajuntem tots les bogeries, les paranoies i la diversió no hi falten mai! Fem trobades inesperades, excurcions sorpresa i un munt de coses que si començo, no acabo...

FOTOS: http://animoto.com/play/N2lTbxcRGf1mU1XBdDL1wQ?autostart=true

(:

Mi tía Cristina.

Mi tía Cristina,
Es una filipina.
En el fondo de su corazón,
Lleva un empollón.

Lo conoció en primavera,
Cuando estaba a su vera,
Comiendo una pera,
Porque era la más bella.

En la siguiente estación,
Compro un violón,
Para regalárselo al empollón,
Y se subieron al furgón.
“furgón, furgón, furgón…
¿Dónde vamos tú y yo?
¡No encenderemos un fogón!”
“no, no, no…
No estropeemos nuestra pasión”

Antes de llegar al invierno,
Descubrió su reino,
Mientras que su amado,
La dejaba plantada,
En el muro del Facebook,
Seguía sentada.

Ya POR FIN llega el invierno,
“¡OH dioses del infierno,
Dadme el fuego para encender el fogón,
Y asar al pobre empollón!”

Y a esa tía Cristina,
Le gustaba la gelatina.
Tenía su hermana, Helena,
Vaya pena,
Qué condena…

Era amiga del empollón,
¡¡qué emoción!!
De su fin guardaremos el secreto,
En plan perpetuo.

Y vuelve la primavera.
Y con su hermana, Helena,
¡Montaron una gran verbena!

Nevada; Impresiones y reflexiones.

La nevada del 8/3/10 nos ipresionó a todos, fue algo inesperado.

Todo empezó el lunes por la mañana, a tercera hora.
-"¡Qué nieva!. -¡Que no!. -Qué si!. -¡Qué no, que es lluvia!"
Al final acabó siendo nieve. Todo el mundo estaba feliz porque nos saltabamos clase, pero no nos imaginábamos que la nevada nos dejaría sin luz.

En mi caso, fue terrible; hacia més frío dentro de la casa que fuera.
La primera noche la pasé mal, tenía frío, no sabía dónde estaba mi padre y estábamos mi madre y yo, en casa con cuatro mantas encima escuchando el ruido de los árboles cuando caían.

Al fin y al cabo, esta navada nos ha enseñado el lado malo de la nieve.

Caricatura

Es alta, con estilo y amable, ¡asi es Paula!

Tiene el pelo corto, y le queda fenomenal con su estilo, ya que ella es muy coqueta.
Sus ojos, marrones, pequeños y que te transmiten su felicidad, siempre o casi siempre pintados.

Sus expresiones lo dicen todo, solo hace falta mirarla a la cara y saver lo que le pasa.

Su caracter, siempre alegre, ayuda a las personas a disfrutar de la vida; no me gusta verle triste, porque despues, su rostro se apaga, y no la veo segura de si misma.

El meu racó preferit del cos: l'ull.

N'hi ha de pintats, n'hi ha que s'amaguen derera d'unes ulleres de sol, n'hi ha de macos i de lletjos, n'hi ha que ploren i n'hi ha que sempre estan contents, avegades amb ràbia, avegades empanats, avagades adormits i avagades enamorats, i també n'hi ha que amb una sola mirada ho diuen tot.


Però ara amb fixaré amb els meus...


D'aquell toc blau - verdós que no es molt comú, petits i amb les pestanyes llargues.
Els ulls ens ajuden per moltíssimes coses, però casi mai ens hi fixem, suposo que per això m'agraden tant.

CUARTETO.

Empezamos a hablar en primero,

y nos convertimos en inseparables.

Nuestros caracteres son muy iguales,

y solo se qe te quiero!